Renovació de la vinya del torrent

Enguany hem renovat la vinya del torrent. La vam arrencar a finals d'hivern i l'hem tornada a plantar a finals de primavera. Arrencar i plantar és una opció enfrontada amb el sistema clàssic de deixar reposar la terra alguns anys, i exigeix operacions de sanejament com ara l'eliminació d'arrels i la desinfecció del sòl per tal de disminuir al màxim les infeccions (fongs, nemàtodes, etc.).

La vinya del torrent era, amb escreix, la més veterana de les vinyes. Va sobreviure la replantada de totes les altres vinyes de la Granja, a causa segurament de la seva alta productivitat. En paraules del besavi Josep de cal Garriga, que la va plantar fa més de vuitanta anys, aquesta peça de terra era la més bona de la casa (cal Garriga).

Actualment, acumulava nombrosos motius per a ser arrencada: el gran nombre de baixes, l'acumulació de fusta, el mal estat de l'aparell llenyós de tots els ceps, la bona implantació assolida per esbarzers, rúbies i arítjols i, cal dir-ho, la poda orientada a la producció (sense esforços per a rejovenir i contenir la planta) durant molt anys.

Tot i així, no era la vinya en pitjor estat de les que tenim en aquest moment a la Granja. Però s'ha decidit començar per ella la renovació de tot plegat, en base a consideracions més complexes, més enllà de l'edat, estat i productivitat. Enllacem aquesta entrada amb un àlbum de fotos que recull les diveres operacions realitzades: arrencada, retirada dels ceps, llaurada amb pala i retirada d'arrels, subsolat, plantat, protecció contra conills i instal·lació base de l'emparrat.

El Montmell nevat, el dissabte 23 de febrer de 2013

La neu va arribar, dissabte passat, a pocs quilòmetres de la costa penedesenca. En aquesta imatge, darrera la Granja es retalla contra un cel tèrbol un bon tram de la carena del Montmell, ben nevat. Davant seu, el llom que va del Coll d'Arca al Puig de la Cova. Des d'aquest punt, es veia una bona nevada sobre tot l'horitzó muntanyós que va des del castellot de Castellví de la Marca fins a l'ermita de Santa Cristina. El turó de l'ermita de Sant Antoni, damunt d'Albinyana, estava enfarinat. Molt mala llum per fer bones fotografies des de Santa Oliva.

 

Sense més preàmbuls: venem l'oli de l'any

Que quedi clar des d'un començament: aquest blog ha estat creat com a instrument de marketing.
Enguany ens hem quedat tot l'oli que hem produït... No, no ens el volem beure a galet: el volem vendre!

Per cert, gràcies al Marc per la fotografia en rombe del cartell. La credencial està inclosa en la mateixa imatge: no costa de trobar, ampliant-la una mica.

Granja Canals, tota mena d'animals

Va ser, en primer lloc, una granja avícola d'engreix de pollastre. Aviat va incorporar la cria i engreix de porc, tot això combinat amb el típic pupurri de galliner amb ponedores, ànecs muts i conill. Els bous van comparèixer abans que els porcs, però van durar menys.
Una vaca lletera feia, a més a més de llet, companyia al cavall... Sí, el cavall de llaurar. Però això és un altre tema. Potser en parlarem un altre dia, del llaurar.
En algun moment hi va haver ovelles. No pas un ramat, sinó tan sols un grapat. O menys: potser un únic moltó, que surt retratat als àlbums familiars. De cabres (pels que encara sabeu discernir entre la llana i el pèl) també n'hi va haver.

Unes oques van fer guàrdia permanent durant uns quants anys des de la seva bassa-fortalesa, i es diu que replicaven les campanades dels quarts i les hores una per una. Tot això era ja història quan van comparèixer els galls d'indi, les femelles dels quals necessitaven de la col·laboració de quiques perquè les seves nombroses postes tiressin endavant. I les quiques necessitaven quics els quals, de passada, mantenien els indiots a ratlla.
Des del primer dia hi va haver gos. Quasi sempre més d'un, i fins a quatre o cinc. I si us digués que no hi havia gats, ni un, creuríeu (i amb tota la raó) que us vull prendre el número. També hi va haver canaris i cadarneres engabiats, pobrets, i algun hàmster. I això és perquè també hi havia gent, humans residents, doncs la petita granja inicial va veure aixecar-se, al seu costat, una casa.
Es va assajar la cria de xinxilla (un rossegador exòtic). Els ànecs muts van deixar de ser el petit complement i, prenent protagonisme, van proveir moltes cases per la festa major. I això mateix va passar amb els conills (californians i neozelandesos), que van envair les estables dels bous sense trobar resistència.

Tot aquest bestiar, finalment, va desaparèixer. Va ser un dia que tota la gent també va marxar. Des d'aleshores, l'indret és molt més freqüentat per llargandaixos, serps, eriçons, petits ocells, grans migradors, guineus i tota mena d'animals.